Sóc funcionari… sí; i professor d’Institut… què passa?
Un ha desenvolupat una facilitat prou gran en anar llençant-se a l'esquena les crítiques destrellatades i la malla lleteta de la gent (no cal dir que 11 anyets de cap d'estudis m'han fet unes amples i acollidores espatlles). És per això que una de les crítiques més recurrent de la gent envers la meua feina, no em fa perdre la son:
"Hala, funcionari… Tu sí que tens sort, una feina per tota la vida."
Contestació: tothom pot acollir-se: les oposicions són obertes per qui vulga. Vinga, passa'm les olives i posa'm més vi, xe!
"Quin morro teniu els professors, sempre esteu de vacances!!"
És que el fet de ser professor no implica fer de pares: no l'heu parit vosaltres?, doncs assumiu les responsabilitats, cony! Vinga, passa'm el frito i calla… … i altres semblants… I aquí acaba la cosa… però mira, tinc ganes de desfogar-me (una de les utilitats més pràctica dels blogs) i ho faré fent un repàs no massa exhaustiu de tots aquells (oju, sense generalitzar, que en tots els llocs hi ha excepcions) que no tenen la sort de fer la meua meravellosa tasca educativa i que, ves per on, són els que més ens critiquen, quan la realitat és que possiblement gràcies als funcionaris l'erari públic disposa de fons suficients per a mantenir l'estat del "benestar":
En primer lloc, estan tots aquells professionals (insistim, sense generalitzar) que executen pràctiques poc ètiques:
Dentistes
Notaris
Pilots d'Ibèria
Metges
Farmacèutics
I tots aquells que fan el seu honrat treball, però amb poca factura (mecànics, llanterners, paletes, llumeros…) i van acumulant pisos per llogar, apartaments a la platja, cotxe nou cada dos anys, etc. etc… i damunt veus, bocabadat, com els concedeixen beques i altres ajudes estatals, mentre el teu fill se'n veu privat!!!
Un segon grup de sangoneretes és el format per alguns empressaris i les brutes pràctiques que els permet el super neoliberalisme que ens "globalitza":
Temporalitat i congelació salarial
Facilitat d'acomiadament
Els serveis "vampirs"
Els bancs
Menció a banda mereix una associació que ens tracta a tots com a pressumptes delinqüents, mentre es ells es fan d'or, la SGAE: mireu, si no, els casos de Ramoncín, Teddy Bautista, Luís Cobos o el Bustamante.
I, per acabar, dues vinyetes dedicades a eixos pares que tan i tan bé eduquen als fills i que ens donen tot el suport que els demanem:
[Totes les vinyetes són de Manel Fontdevila i de Lalo Kubala, dibuixants de EL JUEVES, aparegudes en "Inéditos del Jueves", repartits amb la revista durant l'agost de 2007]
Esta carta ja l’heu vista al meu blog, però crec que aquà pega també:
(Saluts a tothom ara que ja he tornat de les vacances)
ÂQuisiera pedir perdón.
Quisiera pedir perdón por haber malgastado mi vida estudiando una carrera, haciendo un doctorado y preparando una oposición, mientras los demás se labraban un porvenir.
Quisiera pedir perdón por no haberme dado cuenta de que los institutos no son lugres donde se va a aprender, sino guarderÃas, y que mi función no consiste en enseñar, sino en cuidar a los hijos de todos aquellos que sà realizan un trabajo productivo y provechoso para la sociedad.
Quisiera pedir perdón por no saber hacer mi trabajo y no aprobar a alumnos que no saben nada, porque cuando llegan a casa después de un dÃa agotador juegan a la Play Station y ven Crónicas marcianas con la aquiescencia de sus progenitores que comprenden, no como yo, lo dura que es la vida del estudiante.
Quisiera pedir perdón por no saber aguantar el desprecio, la humillación y el insulto diario; incluso la agresión. Quisiera pedir perdón por querer dignificar mis condiciones laborales, las condiciones de estudio de mis alumnos y la enseñanza en general.
Quisiera pedir perdón por no haber sabido aceptar humildemente mi situación de desprestigio social; por no haber sabido aceptar que soy un paria; un ciudadano de segunda, un desecho social, y me lo tengo merecido porque soy un vago que no quiere trabajar y que sólo piensa en las vacaciones.
Quisiera pedir perdón, en suma, por ser profesor.
De todo corazónÂ.
Emilio Garoz Bejarano. Madrid.(Publicado en la sección Cartas al Director. El PaÃs 13 Â06-2004)
Contents de tornar-te a llegir, blogservador.
SÃ, ja havia llegit la carta del profe, tant al teu blog com a EL PAÃS, quan va eixir… S’hauria d’emmarcar a l’entrada dels instis!!!
Jejejeje, molt ben dit!
Funcionaris al poder!