Cogitationes uariae

Els re-peperos

Arribat per correu:

Per Octavi Masià

Xavi Castillo sol interrompre els seus monòlegs, habitualment abarrotats de públic, fent una pregunta molt senzilla: “ací… algú del PP te que haver, porque si no, ¡no me salen las cuentas!”.

A mi… “tampoco me salen las cuentas”. I per tant, en esta entrega de la guia útil per a poder eixir al carrer sense que ens caiga la cara de vergonya vull parlar d’un dels fenòmens més estranys del, ja de per si misteriós, comportament humà. Es un fenomen que no per estrany deixa de ser d’allò més habitual i que ens pot donar molta llum per entendre com hem pogut arribar a tindre el panorama polític actual.

Si tenim en compte que la ideologia de dretes sempre intenta afavorir als sectors socials que controlen el capital i els recursos productius, com es possible que aconseguisquen majories absolutes malgrat que estos sectors socials són, clarament, una minoria.

Els últims estudis sociològics que s’han realitzat a tal efecte, demostren que un dels motius que explica este misteri es l’existència dels “re-peperos” (del PP, Però Pobre) Són una tipologia de persones humanes que desafien totes les lleis del trellat i de la lògica humana. Són persones de classe mitja-baixa, treballadors, assalariats de tota la vida i amb sous de merda que voten insistentment al PP.

No s’ha de confondre als peperos (gent que vota al PP per defendre els seus interessos) amb els re-peperos (que també voten al PP i ningú no entén el perquè) Es un grup molt mimetitzat dins la societat i a simple vista passen desapercebuts, Però amb un poc d’atenció són fàcilment identificables. El primer que necessitem per tal de localitzar-los és un senzill qüestionari com el següent:

§ Front a qualsevol senzilla pregunta sobre l’actualitat política ells diran que de política no entenen , que són apolítics… Però curiosament tots votaran al PP (lo que confirma la seua primera premissa de que, efectivament, no entenen de política)

§ Si els preguntes què pensen dels casos de corrupció dels polítics ells contestaran que tots els polítics fan igual. Pel contrari, la resposta serà molt diferent si el polític corrupte és del PSOE.

§ Si els preguntem sobre l’atur i la situació laboral del país no tardaran gens en traure el recurrent tema dels immigrants. I és que, curiosament, sent ells uns “pobres desgraciats” (com som la majoria i en el bon sentit de la paraula) tenen una malaltissa animadversió per tots aquells que encara ho passen pitjor i tenen una situació molt més desfavorida. Este curiós fenomen el tractarem més avant.

§ Si després d’estes preguntes noteu una certa incomoditat, és normal, tingau en compte que esta gent són de la teoria que en esta vida és millor no significar-se. Clar que, gràcies a esta guia… se’ls ha acabat els temps de l’anonimat.

Una vegada identificat al subjecte re-pepero és important entendre a qué es deu este inexplicable comportament i quines causes són les que el provoquen. D’entre totes, cal ressenyar les següents:

§ La catarsi del llepaculs. Fenomen psicològic pel que persones de classe mitja-baixa amb recursos econòmics limitats acaben pensant que si estan amb els qui tenen poder i diners…alguna cosa se’ls apegara. I malgrat que mai no veuen el més mínim resultat positiu al llarg de la vida, els dona igual i continuen recolzant els rics i poderosos.

§ La catarsi del desgraciat. Este desviament psíquic està inversament relacionat amb l’anterior i, pel mateix procés mental que pensen que la riquesa es pot apegar, també creuen que la pobresa es pot contagiar. Este és el motiu pel que estos subjectes desenvolupen una malaltissa animadversió per aquelles persones que encara són més pobres que ells com marginats, immigrants etc.

De la convivència d’estes dos catarsis en la psique d’estos subjectes es deriven actituds com les de mensyprear l’ensenyament públic i voler dur als seus fills a col·legis privats o concertats, parlar als seus fills en castellà malgrat que els pares siguen valencians-parlants, arremetre amb rabia contra polítics de partits d’esquerres que tenen una situació econòmica superior a la d’ells…

També patixen de la síndrome d’Estocolm, ja que es troben millor si donen el suport a aquells que de seguida que puguen, i gràcies als seus vots, retallaran els seus drets, endurirán les condicions laborals i els fotran tot el que puguen. Però ells contents i pagats. També hi ha sociòlegs que veuen certes influències de pràctiques massoquistes que més enllà del sexe volen gaudir inflingint-se dolors socials i econòmics. Però esta no es la meua especialitat i no tinc molta informació al respecte.

Amb tot açò ja sou capaços de localitzar als re-peperos i reconéixer-los. En la pròxima entrega parlarem de com hem d’actuar quan s’hi trobem davant d’un d’ells. També estudiarem més endavant un altre cas molt curiòs: qué collons els passa als taxistes?

I els meus diners?

Ara m’ho explique!

Nova edició del diccionari de la RAE

Ha eixit una nova edició online del diccionari de la RAE il·lustrat, en el qual les definicions vénen acompanyades amb fotos. Molt útil per a fer-se una idea del significat de les paraules. S’adjunta un exemple d’una definició a l’atzar.

Xe, que ens quedarem sense arbres!

La cosa està apurada:

El Penjoll ens ha premiat…

Gràcies, gent d’El Penjoll…
Sent moltíssim no haver pogut assistir, però estava amb una pata fotuda…

A veure si amb aquest premi ens vegem esperonats i actualitzem més sovint aquest, el vostre blog… o no…

Tot i semblar que la competència en la nostra especialitat no era massa nombrosa, només el fet d’haver figurat en tan meravellós esdeveniment, ja és suficient premi.

Gracietes de nou… i a seguir així.

Posa-te’l!

Original campanya de prevenció de la sida:

Quina gràcia, generalitzar!

Una cosa que dóna molts bons resultats quan es tracta de fer riure és fer broma sobre un col·lectiu determinat, és a dir, generalitzar a tutiplen…

Tots tenim al cap els acudits sobre Lepe… El ben cert és que tindrien el mateix efecte, fora quin fora el poble que posàrem com a protagonista…

Un d’aquests llocs comuns (i que més gràcia sol fer, per allò de fer llenya d’aquell que gaudeix en aquests temps d’un lloc de feina fix) és el col·lectiu de funcionaris…

Qui no s’ha rigut amb aquest acudit:

No sabeu aquell que va tindre un accident que li va provocar l’amputació de l’aparell reproductor i va anar a demanar feina de funcionari a l’Ajuntament? Doncs va allà i li diuen que bé, que li donen la feina, que comença a l’endemà, però que vinga a partir de les 12,00…

-I això? -pregunta estranyat l’amputat…

-Na -li contesten-, és que de 8,00 a 12,00 l’únic que fem ací és tocar-nos els collons…

Hahahaha… quina gràcia!

La veritat és que a mi, tot i ser funcionari, eixe acudit (i els milers que hi ha sobre funcionaris) em fa gràcia… Ja veus, sentit de l’humor que hom té! Però ja dic que generalitzar és buscar el xiste fàcil. No sé jo si els afectats tindrien tant de sentit de l’humor amb uns acudits com aquests:

No sabeu aquell xicot que decideix obrir un taller i comença a arreplegar tot el que creu que li farà falta? Doncs va a casa d’un amic que ja té obert un taller i li trau tot el que creu necessari, però quan arriba al bloc de factures oficials l’amic li diu:

-Això no cal…

-Per què? -pregunta el xicot…

-Perquè on has vist tu que declarem l’IVA, monyicot!

Ai, quina gràcia, eh?

Això era una dona que no es cansava de dir a qui es prestara a sentir-la que tenia al fill i a l’home a l’atur, fins que un amic, cansat de sentir sempre el mateix, li va dir: escolta, Maria, el teu fill, si està fent encara la ESO, no entenc per què caram l’has apuntat a l’atur i el teu home, ja que està a l’atur i cobrant el subsidi, ja podria deixar de fer eixos treballets en negre, no?

Ai com són de graciosos, xe!

I no heu sentit mai aquell de l’empresari que sempre tenia guanys? Doncs això era una vegada el Pep que li pregunta al seu amic, el Joan, un empresari de tota la vida:

-Escolta, Joan, com és que el Mustafà aquest aguanta en la teua empresa si el tractes com a un esclau, cobra una misèria, no el tens declarat a la Seguetat Social i quasi no té temps ni per dinar?

-Home, perquè sap que, en el moment en què proteste, el seu lloc l’ocuparà gustós qualsevol dels morts de fam que acceptarien fins i tot menys diners!!!

Quin fart de riure, eh? L’últim:

Van 3 persones, un funcionari, un empresari (que contracta en negre) i un autònom (que no cobra IVA), a demanar una beca per a la filla per llibres i resulta que l’únic que se’n queda sense és… el funcionari, sí, senyor… I el curiós del cas és que quan se’n van, aquest se’n va en el seu Picasso, mentre que els altres dos agafen un Mercedes i un Audi… i mentre el funcionariet (eixe privilegiat) se’n va a la seua casa d’a penes 100 metres quadrats , els altres dos, com que ja fa bon temps, se’n van a les seues segones residències… Ai, quina gràcia més gran…

Per a altre dia generalitzaré amb el xiquet aquell que decideix fer-se monaguillo i troba molt però que molt estranys els criteris d’admissió…

Ah, i que no s’enfade ningú, oi? Que són generalitzacions, eh?

Més de 100 anys pixant-nos la cara…

[de EL JUEVES, 1754]

[per veure les imatges més grans, clica sobre elles]

Acudit?

He rebut açò pel correu:

Un matí, Camps, President del Govern de la Comunitat Valenciana, està gratament sorprès en llegir una notícia en la premsa: Maria, una jove mare espanyola, bateja als seus nadons bessons, nen i nena, amb el nom de Camps i de València.

Honrat per aquesta circumstància, Camps decideix fer una visita a la mare en qüestió com a mostra d’agraïment.

En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Camps, el president reitera constantment el seu agraïment i pregunta a la mare dels bessons:
- On és València, la germaneta d’aquest golafre preciós que no deixa de mamar?.

Maria li respon que està profundament adormida des de fa molt de temps.

Estranyat per la resposta, el President té la gosadia d’aconsellar a la mare que l’ha de despertar i així podria tenir la oportunitat de veure-la.

La resposta de Maria deixa al President amb cara de circumstàncies:

-Senyor President, no és aconsellable despertar a València perquè si València desperta Camps deixaria de mamar.

Santi, compte amb la cartera!

Que el somriure t’acompanyi sempre